TRIMAK.

El meu Trimak blau.


Deu de fer uns 47 anys, vaig comprar un Trimak.
La delegació a Barcelona era al carrer de Múrcia de Barcelona al barri del Clot.
El preu 80.000, amb la caixa de "botellero", inclosa.
 Era per treballar a Agua Fournier de La Garriga, també nomenada Vital.
Per la compra del vehcle, l'empresa et feia una mene de renting, suministrante el vehicle amb una petita entrada i anar pagant cada mes fins que fossi teu, al arribar al les 80.000 pesetas. Amb una condició molt important, si plegaves abans de pagar la totalitat del tricicle, ho perdies tot.
 Un sistema molt estes en aquells temps dins el mon del transport. Algunes empreses amb aquest sistema venien set o vuit vegades cada vehicle. Total cinquanta anys enrrere tot ja estaba descobert.
La feina consistia en el repartiment de garrafes i caixes de botellins de quart per Barcelona ciutat.
 Feia cinc viatges al dia, obligatoriament si volies guanyar algo i pagar la lletra. Una lletra que ere un paper firmat per el conta ble i descontat a final de mes.

El primer viatge es tenia que fer molt dora per estar acabat, abans de les nou del mati, per la zona del casc antic de Barcelona, amb el eix vertebral de la Via Laietana.
Els carrers de Caders, Princesa, Alta, Mitjana,Baixa de Sant Pere, per un costat i Plaça Sant Jaume, Ferran,Ciutat, plaça del rei per la dreta.
A les nou en punt, la Guardia Urbana et perseguia, pels carrerons, ja que no volia cap camioneta ni tricicle  ni furgoneta de repartiment a partir d'aquella hora.
Les multes amb relació a el cobro del treball de repartidor eren desproporcionades.

El segon viatge erer limitat fins a les dotze del mitjdia. Ere la zona sobre Urquinaona, Casp, Passeig de Gracia. El clients eren majoritàriament botigues de queviures, colmados i "ultramarinos". El plan, aparcar lo mes aprop possible i amb dues garrafes a cada ma, entra a la botiga , colocarles on et manes el propietari, normalment  es devien de colo car on estaven les garrafes buides, que tenies que desplaçar per poder colo-car les plenes, doble feina. Despres el reconte de envasos i  cobra, quan el botiguer deixava de atendre la clientela que a vegades comportava molts minuts d'espera. El tema de envasos era crucial.
Les garrafes eren de vuit litres i tenies que tenir en conte al portar dues en cada ma, que la nansa de plàstic, no  es trenques ja que el vidre el tenies que pagar tu, junt amb el liquid esparramat.
A vegades si no et donaves conte el botiguer et feia alguna trifurca amb algun envas vuit i quan arribaves al magatzem al faltar tel descontaben a tu. Els marges eren molt petits i un envas eren 40 pessetes. Ara amb el temps també hi havia el "desquite."

El tercer viatge al migdia, era el eixample pròpiament dit. Ara be el horari ere fins a les dues per sota la raia de la Diagonal. La Guardia Urbana de l'època no et perdona-be res, els repartidors erem la tiña de la Ciutat, sobravem de partot. Erem uns indesitjables.

Un altre probleme molt sovint eren el pinchazos. Les petites rodes amb unes 120 garrafes sobre i uns mil kilos de pes, a mes de trepitjar molts de vidres al magatzem quan carregaves i descarregaves, degut a les trencadisses de garrafes habituals, en la seve manipulació, tenies que anar passant la ma i mirar de eliminar si queda-be algun vidre enganxat al neumàtic, pro un promix de un pinxa-so per cada dos dies ere lo habitual.

Per cambiar les rodes de darrere havies de buscar un xamfla o un aparcament gros, on poguer descarregar les 120 garrafes a terra, tombar el tricicle a la banda contraria del puntxaso i amb una clau de rodes de las de la Seat acabada en punta per treure el adorno, descollaves i canviaves la roda, tot seguit tornaves a carregar i continuar amb la feina.
 En aquells temps, ha Barcelona hi havia molts tallers de reparació de punxades, pa-sabes davant de un d'ells deixaves la roda , feies algun repartiment , tornant al rat a recollir-la. I pagar la corresponent factura.

El quart viatge ja entrada la tarda, es solia fer la zona de Gracia, Plaza de Calvo Sotelo, concretament per sobre la raia de la diagonal de punta a punta.

El darrer viatge del dia, la carrega es feia ja a les set de la tarda aproximadament. En aquest viatge no carregaves garrafes, sols botelles petites de 250 cc, de vidre, en caixes de fusta fetes per portar botelles mes grans, lo que en cada cel-la hi haguessin tres o quatre botellins amb el consegüent pes per dur, ja que les caixes eren molt allargades.
Els clients de aquest cinquè viatge eren tot els puticlubs de la zona alta de Barcelona i alguns del Eixample.
 Els locals eren petits, les darrera- barres plenes de noies i estretes, tampoc tenien espais per guardar les grosses caixes de fusta, comportava  anar col·locant als prestatges de darrera la barra les petites botelles de una en una, no sens haver tret i deixat a terra totes les buides, per deixar el espai a les plenes.
 Sempre alguna esborrejada noia molt alegre rere la barra acabava donant un cop de peu a les botelles del terra lianse el sant... sota les minifaldilles.

El Trimak el senyor dels tricicles, un gran invent per el repartiment urba d'aquells temps i una capacitat de carga superior a L'Auto Union, la competència
de l'època, que sols carregava 800 Kilos.

El Trimak del Oscar Duarte en plena concentració.

El TRIMAK del CLAUDI.