16 de gen. 2012

EL MERCEDES QUE MAI VA EXISTIR.



El Sr Joan Valls antic transportista y mecànic, ma enviat unes imatges de un del seus camions, una mostra dels que va tenir la seva família, tanmateix les pertinents explicacions de com eren els camions espanyols de la postguerra. Des de qui un fort agraïment al Sr. Joan Valls.




Aquest camió amb cabina de Mercedes matriculat a LLeida amb la placa, L-5357, no era un Mercedes, era un puzle de ferros.
La base de el camió va ser un xassis comprat a un ferraller de Barcelona, completament pelat, sense res.
Quan el xassis va arribar al taller del Sr. Valls, si li va buscar uns eixos per suportalo. El eix davanter es va comprar al mateix fer-raller , provenia de un camió Bernard frances. El eix de darrera es va treure de un Reo Amèrica, ferralla de la guerra. Sols i havia un problema el eix diferencial del Reo tenia 10 espàrrecs, dos mes que el davanter, lo que comportava dur dues rodes de recambi.
Les ballestes per sostenir-se amb el xassis les fabricava el mecànic del Sr. Valls, comprant cinta de acer temprat i anar tallant segons lo que es tenia que construir, aixi com les abraçador-as fetes  a la seva fragua.
El motor que es va muntar va ser un antic Hispano Suiza de Benzina de 110 hp fabricat a La Sagrera de Barcelona, al barri de Sant Andreu. El cambi era de un GMC  comprat al Germans Chamorra de Guissona.
La caixa de direcció va sortir de un GMC recuperat de la guerra, ja nomes ens faltava posar-li frens, completant aixi  la "cadena cinemàtica". 
Dels frens es  cuida  Talleres Escuer que es trobava,on es ara la plaça de las Glories de Barcelona front per front dels Encants.En aquell temps anomenada Fira de Bellcaire.Es va fabricar un fre d'aire amb compressor i pistons tot fet exprés per el vehicle . Tallers Escuer feia lo que volguessis pel teu camió. El meu pare el Josep Maria Castells, va comprar un Pegaso 165 i al sortir-li una feina que necessitava mes capacitat de caixa el Senyor Escuer li va afegir un altre eix direccional, augmentant la capacitat de carrega i dos metros mes de llargària. Posteriorment Enasa va començar a comercialitzar els tres eixos.
Ja momes faltaba carrossa i anar a treballar.
 De la carrosseria se va cuidar els Tallers Majoral de Igualada, una referència en la Època. Majoral li va fer una cabina calcada al Mercedes de la Època i lo mes significatiu de aquesta cabina va ser la calandra del radiador, feta de una xapa plana, fent cents de forats i despres amb una llima quadradeta anar-los quadrant,exactament igual que el original.
Un altre detall que ningú duia intermitents als parafangs , aquest va ser un dels primers vehicles en dur-ne.

Un cop fet el camió varen venir els primes problemes al poc de treballar. El piño de atac del Reo va petar , es va cambia per un diferencial TIMKEN amb reductora ,que els Germans Chamorra de Guissona els baixaven de Andorra.
El motor Hispano Suiza de 110 Hp de benzina tampoc era rentable degut al gran gasto que comportava el combustible, optant per transformar a Gas-Oil.
 A Saragossa hi havia una empresa anomenada Transformaciones Diesel Saragoza, amb les sigles TDZ, aquesta empresa el va tranforma a Gas-Oil.
Va durar poc, uns 10.000 kilometres, va rebentar el bloc pel costat, la pressio era molt forta. Hem comenta el Sr. Valls que un motor dièsel de la epoca cumprimia a + - 22 kilograms de pressió i la benzina a menys de la meitat, lo cal va ocasionar la ruptura.







Al rebentar el Hispano Suiza es va tenir que buscar un altre motor, Es va trobar un Perkins de 110 HP, el qual ja venia amb cambi incorporat un David Braun de 5 marches. Aquest Motor es va comprar a Barcelona, al carrer de Castillejos.  Al Sr.Giralt propietari de Tradisa, me explica el Sr Valls que a la epoca el Sr. Giralt ja tenia lineas de transport amb Anglaterra e importava junt amb les carregues motors desmotats i altres recambis tan faltats a la Espanya de la Postguerra.
 Un fort agraiment al Sr. Joan Valls. XCQ.