Petita historia de un cap de setmana a indrets del Pallars Jussa.
La visita a aquestes contrades, comença amb un esmorçar al Bayona de La Panadella, havent sortit
matinant des-de la capital. Barcelona.
Anem cambiant de paisatges a mida, que anem pujant. Passem per la sequedat, de la Segarra, tramuntant cap a Artese de Segre, passant el port de Comiols. Aquest any el paisatge no cambia. La sequera es molt important, mostre en els embassaments, que trobem pel camí, mes buits que plens.
A Tremp, fem una parada. Hi ha un taller, tancat, on hi perdura una placa en plastic il- luminada de la marca de tricicles TRIMAK, en ting una foto, no se on es i en aconseguir una nova.
Sera la ultima que es fera. Una grossa grua, esta fent una obra al taller. Segur que sera enderrocar-lo. per fer-hi pisos. Jo no se, on surt tantes gents per viure arreu.
El anunci del TRIMAK, darrera la grua BARAZABAL.
( Trimak, era la marca de uns dels millors tricicles)
El logotip, imitant a lletres de Pegaso.
Fem una petita parada al pantà de Sant Antoni, sota Talarn, per estirar les cames i contemplar la magnificencia de l'aigua brollant de una petita comporta.
Talarn a la guaita del embassament de Sant Antoni.
Seguim camí, passem La Pobla de Segur, fen camí, cap a Senterada. Vaig buscant unes botigues perdudes en el passat. Me equivocat de Poble. No debia atendrà be al que mo esplicaba. Les botigues estan a Salás de Pallars. Poble abans d'arribar a la Pobla. Gir, enrere, i tornem .
Encara tenim temps de pujar al petit poble de Toralles, on es anuncia un castell. Toralles va ser famos en altres temps, per albergar els barracons dels soldats, abans de se traslladats a la veïna Talarn.
Del castell no en queda res i cau a trossos. Tres cases d'estiuejants i això si un gran paisatge digne de veure.
La benvinguda a Torallas, un tanc fet d'obra. Aqui hi ha gent guerrera.
Arribem a Salàs lo primer buscar dinar. Preguntant, ens recomanant el restaurant Bertran. La fonda del poble. La casualitat fa que hi trobem taula. Els arribats darrera nostra ja esls i diuen complert.
Menjem be, però sense floritures. A la paret penjen dos cuadres. Un camio a qadesqun, indagació i la contesta es que son de la fira, sense donar cap importància al fet. Fira ?.
La especulació tambe ha arribat a Salás.
Els camions aparcats als arrabals del poble, on han estat
contractats per un, i si ha fet la venta, el camió, estara
contractat per el comprador. Aquest camions solien venir
del centre de Espanya sobretot i la regio de Valencia.
Sota un Renault, demostració que de França, tambe venien.
La fira segons la historia de la Vila. data del any 1380, quan el Rey Pere d'Arago, va donar al poble el privilegi de fira.
Fira que va esdevenir tant important que en alguns anys va durar fins a quinze dies. Anys en que el bestiar, era el motor del camp.
Cal pensar en una fira com aquesta, els caps de bestiar passaven del miler.
Coincidint en el primer diumenge de quaresma, quan la lluna esta plena totalment, donant llum als qui venen amb el bestia per les muntanyes i protecció del bandits.
Hi havia tanta gent que tenia que acomodar, que cada casa era un hostal. Hi havien habitacions per quadrilles on hi dormien fins deu persones, altres pels benestants on sols dormia un.
Els menjadors solia ser la habitació de la casa mes gran, podie ser el mateix menjador o una habitació. Amb bancs correguts fets artesanalment i taules enganxades unes amb les altres que ja guardaven any rere any.
El menjar de varis plats, l'amanida, la sopa, la verdura amb patates, la carn del dia, els fruits secs i la fruita. Si se esquei tambe una crema catalana. Tot aixo regat de un bon vi de la terra.
Abans de dormir, la volteta pels cafès del poble, on en algun hi havia espectacle amb artistes, de pandereta, vinguts de les Espanyes. Artistes que convivien el dia a dia, habitació i menjar com els firaires. Tot era una família.
Els cafes ples a vessar entre got de vi i got, la gent es saluda. Semblen les trobades actuals dels camions, on hi ha persones on sols les trobes un cop al any, lo que ho fa mes entranyable.
A l'entrada l'hostal un banc de fusta ens crida. Corre un fresc airet din la calor, agradable. Tanquem els ulls. Esperem l'hora de la visita a les botigues. Fins i tot fem una suau becaina.
A les antigues escoles venen les entrades 5 euros el cap. També tenen una petita exposició de coses que veurem. Compro un llibre de L'Espinas, i un paquet de tabac "Peninsulares".
Al costat hi tenim un espai d'àudio visuals. En aquest moments hi ha una exposició de la segona guerra mundial.
Som 9 persones que volem gaudir de la visita. A l'hora en punt acompanyats de la guia pujem cap al poble. Les botigues son locals recuperats per obrir de nou amb una imatge dels anys 50s.
La primera que visitem, es tracte d'una antiga farmàcia, diferenciada en dues èpoques. Una part simula al apotecari formulant medicaments. L'altra banda, hi trobem ja medicació envasada, e inclòs les aigües minerals, cara banya i la famosa aigua del Carme, amb 45% de esperit de vi.
L'antiga apoteca, on es prepara, les formules magistrals.
Continuant dins el mateix local, en un altre apartat
i tenim la antiga farmàcia, ja amb medicaments envasats.
Una bretolada va fer que el cartell amb vidre
de la farmàcia, es petes, ara el problema es la
seva reconstrucció, o optar que surti una altre
de l'epoca.
Passem a un altre local sota uns porchus de
l'antiga plaça del poble, on hi trobem el estanc.
El telefon public, per tot el poble, Quan es tenca
l'estanc. Ja no tenim telefon. Pel seu pagament
l'estanquer amb un antic cronometre. Aquells de butxaca,
amb llarga cadena a un preu, que el propietari es
tragueres una bon porcentage.
El estanc, on hi havia el telefon Public,
es venien els segells, el paper del estat,
i com no el tabac, mistos i petards
per la berbena, com les pedres fogueres
i els trons. Inclòs cartutxos per escopetes.
Sortim de L'estanc i la botiga que limita amb ell
es la barberia. Dins entre cherrades, afaitades i
alguna tallada de cabell es consumia, lo comprat
a la anterior botiga. El tabac. Imagino al hivern
un poble fret i fosc, (en aquells temps), dins una
plaça porticada la bafarada de fum, blanc,
amb la llum que sortia de la barberia
Creuem un carrer, i sortim del entorn de la plaça.
Cinc portes mes amunt, dins el mateix entorn antic
del poble hi trobem la merceria. Fils, michons, miches
calçotets, calses, sostenidors, bates del collegi. Alla si
arreplegues tot el textil. A l 'epoca, les dones, principalment,
arrenjaben la roba, e inclos es feien el vestits,amb les teles
comprades a algun gitano muntat sobre una mula, que les
venia poble a poble.
Com els marges de negoci dels establiments, eren petits.
En algunes botigues se hi junta ben dos. Com el cas
d'aquesta merceria, on tenia un apartat de perfumeria.
Les colonies, generalment es venien a granel.
Tu hi portabas el envas, generalment, era de un
perfum regalat, i en establiment, el reomplien
amb la colonia que mes t'agrades
Al mateix carrer amunt hi ha la joia de la corona.
El colmado, ultramarinos,queviures, digueu com
volgueu.
Vet'aqui algunes imatges. Records de joventut.
Per acabar el recorregut, la nostre amable guia ens
fa tornar cap a la plaça, per enfilar un carrer paralel,
al que hem deixat. Alla hi tenim, la impremta del poble,
junt amb la venta de revistes, patufets, quaderns, cromos,
llapis i plomes. La maquina de imprimir, es de les manuals
de treure i posar les fulles, com a molts pobles hi habien.
Per ultim, la darrera visita es el bar. El Saloon del poble
on la epoque de les fires si feien els tractes de compra hi
venda dels "firandants", que die el mestre Espinas.
El piano a la ordre del dia, per si mai tornen, aquelles
cupletistes, que alegraven les fosques nits de Salás.
El Petit Manon.
Una botella del vi reconstituent. El vi de Kina.
De bon mati una bona copeta i content cap a l'escola.
I si la teva mare no et veia, li foties una xarrupada a la
botella i al arribar a escola. Tenies mes lleis que el mestre.
El primer refresc envasat, que Jo recordo.
Trinaranjus. Del Doctor Trigo. A Valencia.
Normalment els refrescs es feien de xarops
groselles i si els volies amb gas, els feies de
lithines.
adeu-si-au.
