31 de maig 2020

VIATJANT PEL SUR DE FRANÇA.

Varem entrar a França per Puigcerdà- Bourg Madame. Agafant la ruta cap el Fort de Mont-Louis. Alla un gir a l'esquerra deixant la nacional de Perpinyà, varem enfilar cap l'estació d'esqui de les Angles, pro no hi varem arribar, ens quedarem al altre costat de la pres.Concretament a Matamala, on hi ha un aparcament d'auto caravanes i fer nit. Al ser la nostra camper, mes petita, retirant una pedra la vaig acostar fins tocar l'aigua al aixopluc de dos grans arbres.




Al mati siguent continuem per la mateixa departamental 118 fins la petita població de Axat.  Ens hem llevat tard hem fet una petita excursió, per damunt la presa, fins l'àrea de picnic i jocs de l'altra banda del llac, lo que fou, haver nos, menjat el mati.

Els camións espanyols recollint la fusta a frança.


 A Axat hem dinat amb uns aparcaments vora el Riu, on hi tenim veïns amb una altre caravana. Feta la migdiada hem sortit cap a Quillan, sabent ja que tornarien a Axat per dormir vora el riu amb la seva canso.



Els antics murals publicitaris en els petit pobles
per on passa una carretera important.







Fa molta calor. Es juliol.

D'Axat  agafem la departamental de Foix a Perpinya D-117, fins arribar a Quillan. Un poblet com tant d'altres al Sud de França.      Res de especial, amb el seus baters publics, ben cuidats, nets i endreçats, completament al reves del nostre Pais, sense bater perquè si ni hagueren ni estarien nets ni endreçats, quins canvis culturals tan grans amb tan pocs kilòmetres.



A França els vehicles industrials rurals, apuren la seva
vida util, fins al final.





Carretera d'Axat a Quillan travessant un llarg congost
amb el Riu Aude en els seus inicis al costat.


El riu empalmant aigua de una gruta. 


Com es la nostra costum, tornem a lloc per cami nou, el fet ja el coneixem. De Quillan agafem direcció Belcaire per la D- 613 passant per d'alt del Col de Chioula, que baixa directe a Ax-les-Thermes. Just abans de entrar al poble agafem una departamental D-25 amb raia orientativa ja que es estreta just passar dos vehicles parant un de ells. El paisatge ha estat preciós i les carreteres encare que estretes i costerudes era un ali cient per a mi. A mes la calor havia desaparegut.




Arribem a Axat i tornem al costat del Riu, preparem, el sopar, una mica a la fresca i aviat a dormir. La Nuri, dalt i Jo baix. Ben amples. Amb la cançoneta del riu.

Pel mati em desperta una pitada de tren. Un tren alla ? un poble petit. ?
Darrera nostra d'alt la muntanya es veu algú vermell que es mou. Es el tren fent canvi de via per enganxar vagons.

Es tracta de un tren recuperat per al turisme. Sols obre al estiu, sent una una atracció com el tren groc de la Cerdanya actualment. Tampoc el paisatge es tan espectacular que te el groc. Es denomina el tren del Pais Catar.




El tren a Marxat. Sols ha quedat un vago antic
que feia el correu.


Torno a baixar a la Camper, no sense passar per el forn de pa del poble, per comprar croissants per esmorzar i el pa per dinar i sopar.






Raphael un dels aperitius francesos als anys 60s
per fer el vermut. Una copeta de aquest espirituós
amb una jerra d'aigua fresca al costat i després a casa
a dinar. Hi havia moltes marques.


Estrany camió, trobat al costat de un magatzem, per
mi que es un GMC amb cabina tunejada. Aquest camió
he comprovat que encara treballe pels voltants del poble.




El tren vermell passant per l'aqüeducte de La Pradelle.




Un Scania firaire de Toulouse. No se que hi feia alla.



Iveco i Renault. Aqui no es llença res.



Chez Milou, el cafe de cafetera, de sac. No val res.


Un Scania forestal aparcat a la porta de casa.


El tren vermell a la entrada de un túnel, per sobre la carretera.


Un furgo Mercedes amb llitera de matrimoni.



Un Renault 4X4 amb remolc d'obres publiques.




El tren, te un petit recorregut de Axat a Rivesaltes amb estacions a La Pradella, lo mes important el seu viaducte (del Tren) i les gorges de Saint George provocades per el riu Aude. Altres estacions, Caudies, Sant Pau de Fenouillet, Maury,  
                                                


Cases de pena per acabar a Rivesaltes ja dins el Rosselló. Rivesaltes fa ser el camp on el refugiats Espanyols ho varen passar pitjor i mes anys, degut al esclat de la segona guerra mundial.
El comparen com el holocaust Espanyol.





El paisatge en un principi es agrest fins passat Caudies, on començ en les vinyes molt ufanes, ja el juliol per recollir al setembre.




A Rivesaltes anem a l'estació antiga, on uns aficionats i tenen la base i fan les reparacions i manteniment d'aquest tren. Hi havia estat abans i estaba com abandonat, ara veig que hi han aficionats que hi treballen, devia anar hi al hivern per això no hi havia ningú. Tambe tenen recollit algun camió antic per restaurar.





Una gran grua móvil ferroviària, a la estació.

Tornem enrere de Rivesaltes a Saint Pau de Fenouillet per agafar les gorgues de Galamus. Aquestes gorgues ja hi he passat una altra vegada. Son precioses, pro al ser estiu, tenim un problema, esta ple de gent, coches bicicletes, motos. Arribem a un moment on uns guardes jurats, ens diuen que no podem continuar. Li diem que tenim l'acampada al poble al final de les gorgues, que haviem passat, pel mati, que no hi havia ningú, i no sabíem com anar al nostre destí per un altre cami. Varem passar i las vam poder gaudir una altre vegada. No podies de parar de tocar la botzina amb la quantitat de gent, mainada corrent i cadiretes que invadien la carretera. Mai mes en temps de vacances normals.


Imatge de la carretera de les gorgues de Galamus.


L'ermita al fons de una gorga. Sant Antoni de Galamus.


Sortim d'entre les parets de les gorgues, hem perdut molt de temps i se ha fet tard. Enfosqueix. Anem per unes carreteres molt estretes, amb dalt i baixos, rodejats de camps verds de blat de moro. El GPS va perdut, le posat per orientar-nos i sembla que encara ens desorienta mes. Al fi sortim a una carretera mes o menys normal va a Sournia i d'alla al coll de Jau (1.500 metres) que ens porta a Quillan. D'alla altre vegada tornem a Axat a dormir al costat del riu Aude.


Com aquest viatge no ho haviem fet mai a la vida. Mai tornarem a on havien estat el dia anterior, sempre endavant i kilòmetres.    Aquest any ha estat diferent, ens hem centrat en un petit espai, i donarli voltes a ell. Ens inflem de colls de 1.500 metros, de carreteres estretes i de ...tranquil·litat. Tambe nits fresques.

Pel mati, un motor dièsel vell i el xerrar de dues persones, hem desperten, eren les 8 del mati.  Ni cas, en vaig aixecant i a la fi surto de la camper. La Nuria continua dormint dalt.

Els dos arribats, son de obres publiques, liats amb un metro i un guix un pren mesures, l'altre treu ferros de dins la camioneta. Com he dit ni cas, nosaltres fem la vida normal, el cafe, m'arreglo em desplaço al forn de pa on compro els croissants i el pa del dia i torno a la camper. 

Els subjectes estan fent un forat terra amb un martell pneumàtic al costat de la vorera, a un metre nostre.  Ni bonjour, ni ostias, les matricules espanyoles no agraden. Ja s'ho faran.
Esmorzem tranquil ament i un cop pres el cafè, abaixo sotre, girem seients anteriors i busquem una altre ruta. Anirem fins a Foix, per la D-117. Quillan, Levanet i Foix.


Un vell garatge, pel cami.


I la petita gasolinera, ja sense us, paratge normal
normal en França. Hi han moltes de tancades.


A Foix, per entrar al centre es limita a un parell de carrers des de la carretera de Saint Girons. Dona la casualitat que ha rebentat una tubària subterránea provocant, el caos. Nosaltres passem pel mitj de l'aigua i a munt cap a la plaça porxada del centre de la ciutat, al peu del Castell, passegem per el bulevard on deixem la furgo, tirem quatre fotos, La camper l'em deixat a la plaça porxada i a l'ombre, fa molta calor, pro, estem en bon lloc per dinar.
 Com sempre a França, passem per un supermercat gran, on venen productes precuinats, amanides preparades o tambe amb menjar rostits que venen a la part de productes frescs. Mirem de cuinar lo mínim a l'hora de dinar. I menys a l'ora de sopar. Pel mati si, sempre fem el cafè i amb el pa sobrant del dia anterior la Nuri el passa per la paella, amb una gota d'oli. Calent i gustos, per menjar amb mantega i melmelada, o senzillament amb una pastilla de chocolate.








Boulevart de Foix.

Sortim de Foix per on aviem entrat, es un poble fora del gran bulevard els carrers sense cap ordre ni concert. Just quan arribem on hi havia hagut el escap d'aigua, esta tallat.   Han aixecat el carrer i no passem. Tiro cap un petit carrer del costat dono una gran volta, vigilant tots els trencants per no enganxar-me i Ho!. Torno a arribar al mateix lloc. 3/4  d'hora donant voltes per sortir del poble.  A la fi sort.
Enfilem cap a Tarascon, el pais de D'Artacan, aparquem vora el riu, sota uns arbres, intentem pujar al poble, pro fa molta calor. Cinc minuts de son i continuem sense visitar-lo. Busquem la fresca a les muntanyes, anem cap a Ax les Thermes. Visitem el poble, tampoc te molt a mes del passeig del riu i la plaça de les termes. Les termes estan a tope de gent, per entrar inclos hi ha una petita cua.   Desistim d'entrar i ens remullem els peus en una petita bassa d'aigua calenta. Passejant trobem una petita pizzeria. Demanem una i ens l'emportem al area d'autocaravanes. Soparem pizza i calenta. Ja fa dies que correm per la mateixa zona, decidim si tornem a casa o fem un dia mes. Des de on estem, tot es tirar altre vegada enrere. Tirem endavant i ja veurem que fem. Arribem al encreuament per anar a Andorra, continuem amunt fins la cim de un gran port de muntanya. Puymorens.




Les instal·lacions del Port, avui dia abandonades, quan en temps preterits, era refugi de conductors tardans, com garatge per evitar la glassa da per els coches. Imatges per la historia. Ester-em un dia mes a França. Baixarem a LLivia on agafarem la N 116 fins a Mont Louis, per petits ports, fins altre vegada anar a dormir a Matamale, junt el Llac. Anem donant voltes sobre la volta, i lo que busco, com camions vells, el sembrat ja quasi be, no dona fruits com anys anteriors, encare que anem trobant algo.


Instal·lacions a Puymorenys.



Els trailer, amb la fusta, cap a Espanya.
 O aqui no en tenim, o no la deixant tallar.




Arribem a Matamala. Preparar el "sobre" sopar i dormir
a la fresca del LLac.



Ens esta costant tornar a casa. Pro per aqui de moment estem molt be, encara hi ha algun port per fer.
Pel mati, agafem la D 118 es una mini carretera pro plena de paisatges, i saveu on se acaba. A Axat, com no. No sabem si arribarem o anirem a altre lloc, pro les esplanades dalt de les muntanyes, les paelles a la carretera fa que anem molt lents i tranquils. No be de una hora, ni de dos ni 24, anem relaxats a diferencia de quan anem a grans rutes que en un mes fem 10 0 12.000 kilòmetres. Será l'edat?


Lo que trobem d'alt de un dels colls que anem passant.


No com nosaltres. Porten dies caminant per les 
muntanyes. Sort de las plaques de energia solar.
Per lo menys per carregar el móvil i la camara de
fotos.










Ja de nit, hem tornat a arribar a Axat. Com no es col·loquem, com no en el nostre aparcament al costat del riu. Muntar la camper, aixecar el sostre, girar els seients anteriors, perque quedi en salon. Posar els cubre vidres. El frugal sopar diari. I a dormir.
Pel mati no gaire dora, surto, per anar al forn, els croissants i el pa del dia. El pa frances es bo principalment en aquests petits pobles. Miro cap el riu i ho, sorpres. Hi ha un cartell. Prohibit caravanes. Ara enteng lo que feien aquell parell de dropus muts, que hens varen despertar dos dies abans. Ja molestaben, som com la lepra, per alguns i la matricula espanyola, un afeggit a França, tres dies al mateix lloc molesta-be. No ho entenc estem fora del centre urbà davant nostre nomes una font d'aigua i un petit poliesportiu infravalorat. No hian nens. Que collons passa?. Donc una volta darrera els arbres on hi ha una carretera que descobreixo, que passen alguns vehicles cap alla. Hi tenim una petita urbanització de casetes minis. Al forn de pa, pregunto, que es aquella urbanització. La fornera me explica, que com a la zona hi han moltes centrals electricas, les de tubo de la muntanya, l'estat ha construit aquesta urbanització per a vacances de treballadors de las centrals. I alla li ha tocat casa a algun fill de puta que a denunciar el nostre aparcament, apartat de la carretera a le afores del poble, no molestar a ningu, ni deixar una sola deixalla. Aixi es el mon d'envejosos i gent que mor sense viure la seva vida, si la de tothom.






Deixi deixo fotre el camp de la zona. Ja so faran, quan cada dia he comprat als seus supermercats i als seus forns.





Agafo la ruta per Perpinyà i al rato ja estic a l'autopista amb direcció a la Jonquera, per fotrem un bon tiberi al buffet lliure de La Jonquera.



















                                                                      





























28 de maig 2020

CATERPILLAR. EL TUBO.

Entraña Maquina de Cartepillar, encontrada
en el aparcamientode una empresa francesa.



Impresionante el monstruo de 4 ruedas.


La medida de las ruedas de dos metros de diametro.
La extraña quinta rueda.


Esta maquina, me comenta un compañero que se
hacia servir para cuando se construia una carretera
nueva, despues de analizar el terreno y antes del as-
faltado, hacer un riego a presion de Cal, mas cemento.



24 de maig 2020

BARREIROS PANTER



El Barreiros Panter II PB 125 de transports Font de Manlleu.
 Las  series de aquests camions militars va fer que Barreiros
puges entrar a les grans series industrials .

El primer pedido gran va anar Portugal, després Aràbia i paisos
africans.

Una curiositat dels Panter era que podia anar amb Gas oil i gaso-
lina a l'hora. Entre una i dos hores era lo que es tarda en cambia
de combustible. També portave dos dipòsits, un per cada cosa.

No se perquè el va adquirir Font i si ere per un treball especial, ja
que erer un verdader 4X4.



Amb quatre cargols, la part de dalt de la cabina
deixa el camió descapotable, sols resta parabrisa.
 Amb placa verda per matricular. Dos opcions
 o comprat nou, o comprat al exercit





11 de maig 2020

ALFA ROMEO 800.


EL CAMIÓ DE LA PISSARRA.

Imatges cedides pel amic Feliu de un transportista molt conegut de la Vall d'Aran. Del que diuen que no hi hagut cap teulada on ell no hages intervingut.
El gallec  Victoriano Salgueiro. On vagis trobares un gallec.


Valeriano va comprar aquest camió acabada 
la guerra espanyola era un bon camió i fiable en
 aquells temps. Salgueiro ba estar  durant varis
anys anant i tornant de Galicia carregat de plaques
 de pissarra, pissarra que actualment encare cobreixen
la majoria de les cases de la Vall d'Aran.


Aquests camions arribaren a Espanya en conta-gotes.
I els que els varen comprar era de gent de possibilitats.
Es fabricava a Itàlia, durant i després de la segona
guerra mundial. Durant la guerra els preparava per
militars i ja acabada guerra civils. Al estar basats en
militar, feia que estigueren molt ben construïts. Sempre
un vehicle militar a superat amb fortalesa a un 
convencional. Per un vehicle militar mai es han escatimat
diners. A partir de 1947 va cambiar de denominació
pa-saba a nomenar-se Alfa Romeo 900, pro el camio
venia a ser el mateix, mes reforçat de xassís i motor.
Aquest camió sota les sigles de FNM (Fabrica nacional de motores)
es fabrica en grans quantitats al Brasil, pais on
les carreteres eren mes aviat camps de patates.

Altres imatges del Alfa Romeo 800 cedides per el amic
Gonzalo de Lleida camio que havia conduit el seu pare
per la empresa Teifer.





Fotografía de la red.





4 de maig 2020

NAZAR TUSSAL.

Imatges dels Nazar que va tenir 
la empresa Tusgsal a Badalona.




Comprats a Castellseguer de Mataró. Distribuïdor
oficial de la marca per la comarca del Maresme.
Publicitat a la fira any 1962.




Publicitat i preus del interurbà.



Aquest model, equipaba un motor Perkins de 
quatre cilindres. P 4-203 de 64 CV.
El canvi era Ribas i el diferencial Timken.


La mides de aquest vehicles era la adequada
per els carrer de Badalona.  En aquells temps
la carretera nacional II,  passava pel bell mig 
de la ciutat. Badalona, era i es atapeïda inclous
en el nous barris amb edificacions fora de mida.


Aquests models disposaven de 28 places assentat
i les que hi capiguem drets.











Els empleats fotografiant se davant dels nous autobusos.











La fi, a un desballestador del polígon del carrer
Maresme al sur de Badalona, abans de la arribada
dels magatzems xinos. 





15 d’abr. 2020

SAVA 515



En el mercado del centro de León de frutas y verduras
nos encontramos con este pequeño camión SAVA 515.



SAVA ya con un pequeño anagrama de Pegaso. 

   Sava absorbida por el INI (pegaso), fue el fin de su gran creador el Italiano Francesco Scrimieri y tambien de un presunto socio (Barreiros) que querían crear la gran  empresa de automoción de España.     Al INI (pegaso), no le interesaba y la adquirió.        Seguia el camino de la Hispano Suiza, Somua, Eucort y otras tantas fabricas de vehiculos del territorio Español. La política volvía a ganar el pulso a los emprendedores, a cambio de burócratas.



Sava era la parte motorizada de la empresa matriz. Fada.(Fabrica de artículos de aluminio). Fada nace en Valladolid, en 1954, como fabrica de menaje de cocina cacerolas, cazos, todo en aluminio. En un pequeño local en el centro de Valladolid.    El fundador, como el de los camiones y autobuses Nazar (Vicenzo Angelino), es un joven ingeniero Italiano Francesco Scrimieri, que vino durante la guerra española en apoyo a Franco. Le toco Valladolid y allí permaneció durante la guerra hasta el final de sus días.     El negocio de las cacerolas iba viento en popa. El joven ingeniero, buscaba ampliar el negoció en otro ámbito. Miro el País de posguerra e igual que Nazar, vió que lo que mas se necesitaba eran vehiculos de automoción para transporte. Asi nació el triciclo Fada. Era un triciclo grande y robusto, en comparación de los alemanes Goliath y los ingleses Scammel. Su carga era de 2.000 kilos imposible en ninguna furgoneta de la época.  Al cabo de tres años cambia la denominación de sus triciclos y fabrica la furgoneta de 4 ruedas. Su carga útil, 2.500 kilos. Francesco, conoció a Eduardo Barreiros, para que le fabricara un motor para sus nuevos vehiculos y los primeros camiones Sava.



Era un camión de reparto con una cabina con un pequeño morro a lo largo de su frontis. En el año 1960 quiere ir a mas a cambio de un 8% del accionario, Sava vende camiones ingleses, montados en Valladolid con un tanto por ciento de piezas fabricadas por Sava. La verdad los de carga media de 8 tn de carga útil, tanto de morro como chatos fueron un autentico desastre. Eso si el diseño (ingles) de las cabinas era bonito. Mas adelante solventado el tema, de 4 toneladas, 8 toneladas, tendríamos que llegar, como gran fabricante al máximo de tonelaje, con las tractoras y los tres ejes de doble diferencial. El acuerdo fue con la francesa de Lyon. Berliet. En Valladolid se montaron los tres ejes con material de Berliet y piezas de fundición de Sava, también la dirección. Las tractoras no llegaron a montarse.





Estas ultimas unidades, montaban un motor Pegaso 
de 4 cilindros (4/98), una sub especie del Pegaso 1.100