AMERICANOS I

Primera entrega de fotografias de
camiónes americanos, encontrados
en viajes.

CASTELLS 2

Josep Maria Castells torna a Tàrrega, acabada la guerra i la mili doble obligatòria. A la seva butxaca i porta ja el carnet de primera. Pot conduir amb ell camions. Pro va a mes, li demana al seu Pare si li pot donar diners a conta de la seva herència, valorant lo que e amb camps ja recuperats, ja que el Mas Suau ha quedat destruït. El Josep no vol un camió, vol una agencia i a Barcelona, es necesiten molts diners i jugar-tela, perquè els clients amb cambi de amo, deixin de serlo.      Fan numeres, pensen negocien amb una agencia de Barcelona. Faltant diners. La seva Mare, la Tresa, parla amb els seus germans  de Sistero.  Un nebot, el Josep, el Pepe, li interessa el negoci. Tornen a fer numeros, negocien les dues families i veuen be que els dos nebots emprenguin aquesta aventura.           El camp i principalment,  el secá esta a la baixa.

Els dos cosins, baixen a Barcelona i continuen els tractes per comprar l'agencia, que inclou dos camions Ford i la paqueteria de Barcelona a un poble de la província. Concretament Torelló. La Agencia de Barcelona es troba a la avinguda de Vilanova, enfront la estació del Nord, nom que dona a la agencia. Agencia Norte.

La agencia a Torelló,es al carrer  4 de febrero 9  any commemoratiu del alliberament de Torelló, pels nacionals de Franco (abans i despres carrer del pont) tenen el local, pro no tenen on viure i se intalan provisionalment al Hotel del poble, pel sopar i dormir.   El Hotel Bosch.   Aquest Hotel esta situat, pujant cap a la estació de Torelló i enfront de un garatge de reparació de camións, el garatge Santigosa, on el visitarien molt sovint.

Amb aquest bagatge començ en el negoci, un camió puja altra baixa, un reparteix, el altre recull. Es arregla el pis de sobre el local i el Pepe se insta-la junt amb un parell de germans, que ajuden al negoci.
El Josep Maria continua al Hotel Bosch, per poc temps. Enfront l'hotel i surt un carrer curt que mort a la riva del riu Ges, aquest carrer el consistori, que el va nomenar tenia problemes mentals.      Li van posar carrer de la Agonia (angoixa) (Actualment cambiat).    Alli hi va llogar un petit pis. Els menjars durant el viatja, un dia a un lloc un dia a un altre. La roba la rentave casa els parents arrivats de lleida del cosí Llorens, tambe a vegades si deixava caure a sopar.
La feina anava com anava, cada dia menys paquets, mes avaries dels vell camions. Plegar a les vuit del vespre, posar-se amb un entrepa sota el camió amb quatre claus i un martell, perquè a les cinc del mati poguera sortir cap a Barcelona.

A Torelló  fen el viatja diari a Barcelona hi havia dos o tres mes empreses. Una de elles principalment amenaça-be als clients. ( Aquesta gent. "Norte". Es nova. si li entregueu genero i despres fallant, no torneu a nosaltres.). Normal en tots els pobles, com quan Jo vaig comprar la Agencia a Sallent.
Amb tots els entrebancs del mont. Els dos cosins varen tirar endavant. Van perdre alguns clients i tambe en varen guanyar altres i amb el pas del temps, molta gent va confia amb ells.

El Norte baixa de Sant Pere, amb la carretera gelada

frena perquè li ve de front La Comarcal, al arribar a

 la corba el Norte patina a dretes i el xoc es inevitable.

El camió del Nord un Ford Barbes, inclòs se li 

desplaza la carrosseria cap al darrera.  El de la Comarcal 

un Ford Maria de la O amb motor Barreiros.

Una imatge de com  funcionaven , aquells camions.

La roda de recamvi fora del seu lloc, perquè la 

devia de dur a la caixa despres de un rebentada.

Parafangs a trossos, llums a mitjes....

La societat del Josep Maria i el Pepe, va durar lo que tenia que durar entre familias, un bon dia varen decidir que cada un nes a per la seva banda. Aquesta separació, va estar temporal, pro las coses ja no anaven be.
En aquells temps el Josep M, va començar a sortir, amb una noia del poble del carrer del Pont, lloc on el Josep M  hi passa cada dia des-de la Agencia a casa seva.    Era una petita   bodega on venien vi a granel, olis i detergents, tambe lloc de espera per els autobusos del seu marit el Quintana i acabada la guerra els Taxis.          La regentava la Pepeta (Josefa Fiol Mas) la mare de la Montserrat, que aixi es anomenava la novia del Josep Maria. Com ja hem dit el  Pare de la Montserrat havia tingut una empresa de autobus amb  una linia regular entre Torelló,  Vinyoles de Oris i la Colonia Lacambra ò La Farga de Ordeig.

La Mare Montserrat amb el seu 600.

El escalf de la Montserrat i la seva família, el Josep Maria es sent mes recolzat i deixa definitivament Transportes Norte.               Es reparteixen lo que fa falta i cada un continua per separat. La Agencia Norte amb el Pepe al devant i el Josep Maria amb un camió a lo que surti.

Un Ford Bigotis de Can Casals de Ripoll 
mateix model del Sr. Castells. La unica
imatge que es conserva es la del xoc amb
La comarcal. Difícil de visualitzar el front.
Foto anterior.

Com aquestes eren les dues meravelles de Can Castells.

Un Ford V 8 de benzina, restes de la guerra nacional.

Copia del que compra el Castells amb bolquet.

Tenia molta feina principalment amb empreses de construcció, extraient codols (rocs rodons) del riu, per fer fonaments per fer las casas i tambe molt important subministrar codols a la empresa de ajuda estatal de la riuada a Torelló al any quaranta per el riu Ges.    Aquesta empresa treballava per "Regiones Devastadas"del estat Espanyol. Canalitzant tota la riva del riu Ges dins el tros que travessa el poble.

Imatge que dona la gran quantitat de codols

que es necessita, banda i banda del riu.

Foto de Pius Vila, on es veu la quantitat de 

codols que es necessitava.

La feina del Josep Maria amb aquesta empresa, era anar amb el camió al riu Ter entre Torelló i Sant Quirze de Besora, perque vora Torelló ja hi havia qui els extraía, baixar al riu i carregar a ma codols. portar-los a la empresa estatal a Torelló, on els engabiaven per fer una protecció al riu Ges.      El problema era que el camio no era bolquet, i tenies dos feines, carrega i descarrega.  Per aquesta feina, el Josep Maria decideix comprar un camió bolquet i agafar un xofer. El Benet Roger Terricabres. Tot un nervi per fer feina.

El Benet anys despres treballant per un altre transportiste.

La seva boina no es treia mai, semblava injectada al seu cap.
El camió un Pegaso Europa de Pastelle, carregat de aram.

El Benet Roger amb la boina el tercer, treballant per La Comarcal.

El camió un Pegaso Comet. La carga bales de cotó.

Amb aquestes feines de construcció el Josep Maria va anar substituint els carros de la competència, vehicles que imperaven en aquells temps. Anava a Totes. Ell i el Benet, varen subministrar tota la pedra per la reconstrucció de la ermita de Oris destruïda durant la guerra. Degut a la costeruda i serpentejant carretera el Ford Barbes podia pujar molt poca carrega i es tenien que fer mes viatges. El Josep Maria que anava a totes decidi, carregar 1000 kilos mes i pujar fins dalt amb marxa enrere. El Benet a peu li nabe indicant a cada curva. Aixi varen estalviar un munt de viatges i cobrar lo pressupostat. De tots es sabut que la marxa enrere de aquells vehicles tenia el pinyo molt mes curt que la primera.

Amb el temps, el Josep M es casa amb la Montserrat Quintana Fiol.  El Pare de la Montserrat tenia muntat un servei de Taxis, amb la parada a la petita botiga de la Pepeta. Aquesta mateixa botiga havia estat com a sala de espera de quan el Juan Quintana Espero, tenia la linea de autobusos.

Publicitat de Joan Quintana abans guerra civil.

Joan Quintana Espero, era natural de Cabrianes (Sallent).          A casa seva es dedicaven a la vinya conreant els camps de les rodalies del petit poble. Eren dos germans i una germana. La vinya no era lo seu i  entra a treballar de aprenent de mecànic de coches a Sallent.   El seu germà entra a treballar de aprenent de mecànic muntador a la fabrica de Can Berenguer al mateix Cabrianes, dos mecànics a la família.    El Joan remenant coches fa que agafi afició a portar-los i es treu el carnet de conduir. Al mateix temps, que aixo passava la desgracia va caure sobre la família de vinaters i resta del pla del Bages. La fil·loxera va arruïnar les vinyes de la zona i tambe a la gent que les conreava. Alla no hi havia futur.   Arrel de una influencia, el Joan Quintana va arribar a la Farga de Ordeig, entrant al servei com a xofer  de la Condesa de Lacambra, quan feia els desplaçaments a la seva casa pairal  al costat de una valuosa propietat en aquells temps. La gran fosa de coure.           Corrien els temps de la electrificació. Es electrificava tota  Espanya i la producció de cable era bestial.  La Condesa fa una intima amistat amb el Rey Alfonso XII, i arrel  de aquesta amistat li dona la exclusiva  de subministrar cable arreu del territori nacional.   Alfonso  la  visita a la casa- torre de la Condesa on hi sovintejava.
 De fet el seu domicili   habitual era carrer de Ali Bey 3, on vivia amb la família, en un edifici immens. En els baixos hi havien les oficines de la fosa.    El Joan es passava el dia de Torelló a Barcelona i viceversa segons li demanava la propietària, encara que ella disposava de un altre coxe a Barcelona i un altre xofer per les sortides socials amb al marit al Liceu i tota classe de esdeveniments de la alta societat a Barcelona. El Joan era el xofer del poble. A traves d'ella, el Joan Quintana amb el temps va aconseguir els autobusos pagats amb feina per portar els obrers de Torelló i Vinyolas de Oris a la fabrica de la Farga de Ordeig.   Com anècdota de la epoca, en una de les visites estiuenques de Alfons XIII, el Joan els va passejar per tota la comarca, perquè el rei coneguis aquelles terres, tan diferent-es del seu Madrid.
     

Any 1935 el Jaume un dels xofers del Joan Quintana.

Poc va durar aquell benestar. Arriba la guerra. El Joan ja casat amb la Pepeta, li requisen els dos autocars i com que al ser amo i empresari amb un sol treballador representava per els republicans que  era ric, per els autobusos, no era obrer a tothom el posaven al seu sac ,  al temps ja el ban anar a buscar per afusellar al padronet de Folgueroles, junt a un grup de Torellonencs que per el seu estatus social (no eren obrers) devien desapareixia.

Un amic el va amagar en un pou que hi havia, prop de la via del tren a la estació de Torelló. Es alla on i va passar les acaballes de la guerra.    La Pepeta dona-be dines i menjar a una tercera persona que li subministra-be al Joan dins el pou.    Acabada la guerra el Joan Quintana Asparo, remunta primer amb un Taxi, dos i acaba amb tres, un pel dia a dia i dos de luxe. El Joan va morir molt jove als 57 anys víctima de un cancer de gola. (a l'epoca encara no els operaran) Va estar fins el darrer dia fen el taxi.
 El recordo algun mati a la plaçeta den fortia, quan Jo  anava a escola, assentat en un banc de pedra junt a algun altre taxista, petant la xerrada amb la caixa de pastilles Valda a la ma per suavitzar el dolor del coll.   També quan estava sol tatarejava la canço de moda en aquells temps. Ramona, canço que he recordat tota la vida.

Al seu enterrament a Torelló encara es traslladava el difunt al cementiri en carro. Un carro negra ple de daurats i llàgrimes de roba penjant amb aquells cavalls amb plomall negres, ja que la meva Mare, avia i Jo anaven al darrere, els primes, enfilant la costeruda  pujada al cementiri des de el carrer de Balmes.

El carro de cavalls.

Carnet de conduir de Joan Quintana.

ESPECIAL. o pot conduir tot.

Dia a dia i de Luxe.

Continuem amb la historia que hem començat, es com una ruta amb punts on el cami es desvia i torna a la via principal. El Josep Maria es casa amb la Montserrat i van a viure al carrer de la Agonia, al petit pis del Josep Maria. Alla varen tenir el seu primer fill a casa el Xavier. El pis era petit i sense sol.  Es tenia que buscar una altre manera de vida.

El Josep M. amb credit del Banc Hispano Americano i aval del seu sogre, el Joan Quintana, compra tres parce-les barates al carrer de Sant Antoni de Torello. Abans erant cases que degut al aiguat de 

Cases del carrer Sant Antoni

despres aiguat any 1940

1940, varen anar a terra, la primera compra eren els numeros 13,15,17, en el numero 17 hi havia estat una font. El Josep Maria, abans de construir va fer sols la fa-sana amb rajola vista i el aigua que hi manava a les hores passa be pel seu contador. Las parcel-es varen sortir barates, ja que la gent de Torelló després del terror del aiguat, ningú les volia. Els familiars les hi varen vendre sense cap probleme, no volien tornar a viure mai mes alli.

Va arribar la hora de vulguer  fer-se una casa i un garatge, i deixa el mini pis del carrer de la Agonia. Parla amb  un contractista, perquè hi poses la ma d'obre.  El material el portaria el JosepM, des-de  codols per fonaments, el ciment i tochos i teules. Les dues primeres a edificar, a mes de la façana ja feta del 17, serien el  numero 13 per a garatge dels camions, la numero 15, com a taller en la planta baixa, vivenda al primer pis i unes golfes, semblant a un pis per la seva altura.  Els codols pels fonaments ja els portarie ell de la zona on mes hi havien al riu Ter vora la Mambla de Oris. Lla tambe dominava la situació una altre marquesa, condesa o algo semblant de......

Una anecdota es que la marquesa no volien que travesaren pel seu territori amb el camió per arribar al riu, va enviar al majordom i un parell de mosso a barrar el cami, amb pedra morta i codols.

Millor per el Josep Maria i el Benet. Ja no calie que arribessin al riu per carregar, ja ho tenien en pla a peu de carretera. Es tenia ja que aixecar parets. El Josep Maria li diu al contractista que no es preocupi, que el totxo el portaria ell. Coneixia a Bobila Sugrañes de Calaf, per ser vora de la seva terra i alguna vegada algo li habie comprat el seu Pare, per el Mas Suau.      El Sugranyes acabava de inventar el totxo o de sis furats, substitutiu el totxo, eres mes lleuger, i doble de volum. El dissabte nit el Josep Maria i el Benet, arrien amb el Ford cap a Calaf a carregar totxos. Carreguen el diumenge de matinada i cap a Torelló.   Els totxos els carregaven de quatre en quatre  ficant els dits entre els forats. Un dalt el camió, l'altre abaix.  Al migdia del diumenge ja eren a Torelló. Aparcant el camió al carrer de Sant Antoni, pel mati del dilluns descarregar. Cap a casa, dinar i a fer la partida al Bar Havana. 

Un contractista que passa pel carrer de Sant Antoni, va veure la novetat del nou totxo. Corrent va anar cap el Bar L'Habana a buscar el Josep Maria, a veure que li cobraria del camió senser carregat de totxos.     El Josep.M va tirar alt, eren els totxos per fer casa seva, pro el altre, va acceptar. Crec que el comprador era un tal Bustins. Amb el camió buit ,pel mati  sant tornemi  cap a Calaf a buscar-ne mes, es tenia que fer la casa. Al arribar a Calaf, el senyor Sugranyes li diu que truqui a Torello, a casa de la Pepeta, la parada de Taxis, el numero 25.

Que el Bustins, vol un altre camió.  Aqui va començar la gran empenta del totxo de sis forat, despres en deien totxanes, pro primer va ser totxo.

A partir de aquell dia els dos camions pujaven i baixaven de Calaf sense parar. La demanda era tal que el Josp M, va llogar varis vagons de tren a Renfe, ell amb un camió a Calaf, quan clarejava carregava a la Bòbila a descarregar al vago de  L'estació, fins que el sol se amagave.

El contractista  va treballar per fer la casa i garatge del Josep. Marie. Codols del riu. Totxos de

 Calaf i les teulas les va anar a buscar a la seva antiga casa de Mas Suau, abandonada despues de la seva destruccio durant la guerra. Amb una escala jugans-e  la vida desmuntant teula a teula .Un dalt l'altre baix. 

Continuant amb els totxos, a  Torelló, el Benet descarregava els vagons i portave els totxos als que havien fet la comanda. La Montserrat, feia els albarans de les comandes i tambe del seu cobrament. També anaven totxos per fer-se la casa i el garatge i comprar un camió ja mes modern. Un Bedford. 

El totxo a bon preu es va acabar i la competència tambe anava a Calaf. Els viatges es varen fer esporàdics.

El BEDFORD. El camió nou del Castells.(segona ma)

Arrel del subministrament dels totxos, al garatge del camións es munta una oficina, per vendre material de construcció. No hi ha oficinista, pro desde  dalt el pis, la Montserrat, vaixa a fer els albarans de lo que se enduien. El Josep Maria, anava  amb el camió, a buscar ciment a La pobla de Lillet.   Tuberies de amiant-ciment a Coalita a Castelldefels, rajoles a Onda Castellón, guix a Igualada, muntant un petit magatzem de materials de construcció ben sortit. Aquest magatzem tambe era delegació a Torello de un de mes gran de Vic. Mosaicos Roura SA. Josep M, no pare de treballar i els diumenges amb un dels taxis den Joan Quintana, fa algun casament o cerimònia.

Era temps d'estraperlo, tambe sortia algun que altre viatge nocturn cap a la zona on havien fet tans viatges de totxos. La Segarra. Alla hi havia oli a bon preu per pujar a la Plana de Vic i per encarrec de algun majorista. El Josep Maria i el Benet, sortien cap a Vic pujar Collsuspina, Moia, Monistrol de Calders, Manresa cap a Calaf i Les Olujes. Passar el dia i l'endema vespre sant torne mi. La Policia del MOP els perseguia amb les velles motos, pro mes rapides que el camió. Devant no es posaven ja que el camió no pararia, passaria per sobre eres tu o ell.     Pujant les rampes de Manresa a Monistrol de Calders on el camio en el ultim tram s'ofegava, un de MOP es va enganxar a darrera posant el peu sobre la roda de recambi i les mans a la caixa de ferro del camió bolquet. El Benet el va veure, per el mirall retrovisor, obri la porte   sobre apoia-peus de la cabina va pujar a la caixa i amb la pala de la neu li pica sobre les mans. Un crit i res mes.

Ara amb aquell camió ja no varen tornar mai mes per aquella carretera. Despres ho feien de una altre manera. Un cotxe americà dels taxis de gran cilindrada que no hi havia qui el atrapes, axó si amb menys carrega.

Aqui tenim els tres numeros del carrer. Numero 13,porta oficina

 i porta corredora garatge camións i material de construcció.

Numero 15 casa vivenda i sota garatge reparació i turismes.

Numero 17 solar sols amb façana amb un moll per

 material de construcció que pugui estar al aire lliure. 

Totxos, totxanes, teules etc.

Josep M. Ja ha fet una bona clientela de camions de carga completa i el negoci va amunt. El seu cusi el de transportes Norte continua la recaderia amb el mateix nom. En aquestes, el Josep Maria que te un gema petit a Tarrega que treballa de mecànic a l'Alsina Graells, important empresa de Autobusos amb lineas a Catalunya i sur de Espanya. Li proposa anar a Torelló, treballar amb ell com a mecànic i conductor, el Fernando accepta i el Josp.M li busca un pis al mateix carrer de Sant Antoni enfront de ell.  Sota i ha un fuster que fabrica atauts nomenat Marinus.

Josep M. te amistat amb un Director  de fabrica Tèxtil. Casarramona i comença tambe a fer la feina per ell.  Al costat hi ha una colonia de nom el Pelut. Es una colonia on sa tingut que construir un monumental  pont per travessar el Ter i entrar a ella.     Es S.A. Ymbern tambe com Casarramona del ram tèxtil. La curiositat de aquesta colonia es que totes les cases dels treballadors estan fetes amb codols del riu partits.      Una verdadera obra de art, infravalorada avui en dia. Ells tenen transport propi, pro hi ha un viatge o dos setmanals a Mataro que la empresa te de llogar fora, aquests son els viatges que fa el Castells. Encara els fa amb un Ford, que per pujar la collada de Parpers entre Mataro i la Roca del Valles mes de una hora de pujada.

 El Josep M, compra un altre camió, aquest a una empresa de sabons de la Sagrera, molt ben cuidat i molt enter. Es un Borgward fabricat a Alemania.

Ja te el Ford el Bedford i el Borgward. Aqui es quan recomenat per el Director de Can Casarramona, entre a treballar a la Colonia de Borgonya (Els anglesos) propietat de Hilaturas de Fabra i Coats S.A.

Ja amb aquestes feines dins el tèxtil, es ba abandonant el material de construcció. Aixo que en aquells temps ja hi havia un empleat. El Pere Galobardes. Era el escribent de Transports Castells i del material de construcció substituint a la dona del Josep.M. La Monteserrat, que ja a la a casa nova habia tingut el segon fill.

LA DERBI PEIXATERA.

La manera de moure el transport avui  en dia, res a veuran al de la postguerra.   Herois que triomfaven amb una espardenya i una sabata. Aquest es el cas de Josep Muxi, vei de Sant Pere de Torelló.
Abans de la guerra havia estat mosso de esquadra, al arribar el nou regim es va quedar sense feina i va tenir que començar de nou.

Va comprar una derbi amb tricicle anterior, els que no podien carregar gaire per no tapar la vista del conductor. Aquells de les dues rodes davanteres giratori-as, que tenies que tenir braços de titani per dominar-la. Aquella del color granate amb el gros fanal anterior amb el botonet negra de les 4 posicions.Parat, marcha,llargues i curtes, aquest al tenir el calaix en duien dues davant.

Tres dies a la setmana baixava de Sant Pere es difuminava dins la boira de les cinc del mati a Torello, Manlleu fins arribar al seu desti. Vich.

Amb les proteccions per les cames i bi plaça per anar la dona si 

calia per fer la venta.

A Vich li comprava peix a un majorista, que arribava amb el camió des de el Moll del Rellotge de  Barcelona. Fresc, fresquisim barrejat amb el gel.
Amb la carrega, despres de pagar el preu acordat, altre vegada cap a Sant Pere de Torello, aguantant fermament la direcció amb la caixa carregada. Arribat a Sant Pere anava carrer per carrers i masies dels voltants venent la apreciada carrega.

Cansat de passa fred,amb les tapacames de roba i pell, va ingeniar junt amb el ferrer del poble, un habitacle per les cames de xapa. També varen cambia el manillar per un volant, amb estranys engranatges.
La derbi, va quedar com una moto de curses de tres rodes. Mes endevant ja va obrir una botiga on venia el peix i altres comestibles.

Actualment a Sant Pere de Torello, encare perdura Can Muxi, botiga que regenta una neta del Josep.