El mes de maig del 2010 vaig comprar a Westfalia Catalunya una camper Fiat Scudo Michelangelo amb molta il•lusió.
La vaig preparar tota per fer un viatge al Cap Nord d’estrena. La furgoneta funcionava perfectament un motor Peugeot molt encertat i una carrosseria amb boniques línees i molt viatgera.
Però vet aquí que comencen els problemes. La primera nit, amb els recolzaments de ferro del llit inferior ja que sens dobla la barra: el cargol que l’aguanta és insuficient. En una benzinera hi ha una botiga on aconsegueixo un parell de cargols més grossos. Els endreço i torno a col•locar la barra. Un petit problema.
Però aquella mateixa nit se’ns desconnecta la nevera i això és un problema més gros. Com pot ser que hàgim fet gairebé 1000 quilòmetres i per la nit no aguanti la bateria?. Com estem de vacances, no ens hem de fer mala sang. La pròxima nit allò que primer fem de fer és desconnectar la nevera perquè hem d’usar el calefactor atès que en la zona que ens trobem refresca força: encenem el calefactor i el programem a 18 graus. Però no és parava. Arriba un moment que ens ofeguem de calor y el calefactor no es para. El baixem de graus i tampoc ens decidim a desconnectar-lo. I a partir de les hores ens embolicarem amb mantes perquè torna a refrescar. Penso que quan tornem a Vic ja ho arreglaran. A més de no parar-se la bomba amb el seu clic, tampoc deixa dormir tranquil. Estem a l’estiu i la nevera amb la camper en marxa funciona bé: li afegim algun congelat i anar tirant cap al destí a 5000 km. de casa.
Per fi arribem al Cap Nord. Molt mal temps, molta boira, molt vent. Malgrat tot, veiem una camper Mercedes Viano amb el sostre aixecat. Penso que són uns inconscients perquè a nosaltres no se’ns ocorreria obrir res. Passem la nit coberts de mantes. Pel matí feia un vent impressionant que gairebé t’impedia caminar. Aleshores varem decidir baixar al poble, a uns 30 Km, i esperar que amaines el vent. Varem dinar i per la tarda, varem tornar a pujar per acabar de visitar la zona.
Als 5 kms de baixada entre precipicis a banda y banda, que és el que s’estila per aquells verals, sentim una forta fresa dins de la furgoneta. De cop se’ns aixeca el sostre sense arribar al màxim d’alçada. Reacció immediata de frenar al mig de la carretera. La Núria estira la corda del sostre i jo estiro la corda del llit superior aconseguint de baixar-lo. Surto de la furgoneta i com a camioner que he set tota la vida, porto cintes de carraca i manuals així com eines varies pel que pugui passar. Mentre vaig a col•locar la cinta, la Núria no pot aguantat més i se’ns torna a aixecar i es trenca el tirant de corda del sostre. Aguantant amb el del llit, col•loco pel forat del tirant trencat la cinta manual lligant-la als dos seients per la part de baix, però ja aguanta per treure’l fora de la carretera un quilòmetre més avall, que és més ampla, perquè havíem col•lapsat la carretera en els dos sentits de la marxa. Premo més fort la cinta per tornar a enganxa-la amb els ancoratges, però em trobo que els ancoratges han desaparegut. Em fixo bé i m’adono que els ancoratges que tanquen verticalment els tinc en posició completament horitzontal. I reflexiono: quina mena d’acer tenim?.
En aquestes la Núria truca al venedor perquè ells han de tenir més experiència que no pas nosaltres, que és la primera camper amb sostre que hem comprat, a Westfalia Catalunya, de Vic, per veure quina solució hi veuen. En lloc de solució, les úniques paraules del venedor és que és impossible allò que ens ha ocorregut perquè els enganxalls són homologats a Alemanya. En tot cas, la culpa serà nostra per no haver tancat bé. Afirma sense haver vist res que ens hem deixat un enganxall obert. Com sempre, el culpable és l’altre. I el consell final: busqueu un taller i que us ho arreglin i li duguem la factura. Alternativament, el venedor proposa que ens esperem allà i ens enviarà les peces. Totes aquestes explicacions del venedor no serveixen de res. En primer lloc, som a Cap Nord, on jo no crec que hi hagi un taller a menys de 600 ó 700 quilòmetres; i en segon lloc, si un enganxall estigues obert no s’hauria pas doblegat.
M’arribo fins el poble i en un pàrking rumio la situació i de quina manera podia lligar-ho tot i fer els 3.000 quilòmetres fins a la fàbrica Westfalia a Reda, Alemanya. Penso si amb unes alicates i un tub podés tornar a doblar l’acer i posar-lo vertical. Missió quasi impossible ja que l’acer és molt difícil de doblegar i més encara amb tan poc espai. Agafo els alicates i per sorpresa m’adono que fent força es va doblegant: l`acer no és acer sinó es ferro dolç, com en diem aquí, a Catalunya. Doblego amb cura les dues bandes amb els alicates i arrenco trossos de pintura de la furgoneta nova. Collo al màxim la cinta i s’han acabat les vacances al Cap Nord, directe cap a Reda, Alemanya. Amb un vehicle tan perillós no donaven ganes de circular. Rumio que passaria si se m’obre el sostre a 130 km/h a l’autopista i mato algú o ens matem nosaltres. Decidit, enfilo cap a la fàbrica de Westfalia d’Alemanya.
Arribats a Reda, on hi ha la fabrica Westfalia, als espanyols en atén un senyor que parla castellà. A en Miguel, el traductor, li ensenyem el que ens va passar i tampoc s’ho creu. Agafo els alicates i li doblego. Llur contestació serà d’una remesa defectuosa. Agafa la furgoneta i se l’emporta, i ens diu que dins de 2 hores tornem. Li sol•licitem de parlar amb algun tècnic per tenir una explicació del perquè passa això amb un vehicle nou de trinca y tan car com ho és la part de l’adaptació de Westfalia al Fiat. En Miguel ens informa que no podem parlar amb ningú. En tot cas, després de comprovar-ho tot, potser podrem parlar-li. En una paraula, ens deixen al mig del carrer i a esperar.
Anem a dinar per fer una mica de temps. Tornem a la fàbrica i ens porten la furgoneta. Ens informen que han hagut de treure el sostre y arranjar-lo perquè s’havia doblegat. El que calia era canviar-lo tot però no tenien aquell color. S’havien limitat a redreçar el sostre canviant-li la barra d’aixecar i baixar, també doblegada, i l’antena, que també s’havia trencat quan nosaltres la varem baixar amb el vent, i el tirador del llit arrencat per la força d’aguantar, així com el tirador del sostre, també trencat per les dues estisores del darrere, a cada costat, doblegades pel vent, i a més, els 2 enganxalls de tancar el sostre que el senyor Miguel ens va dir que ho reclamarien al proveïdor perquè eren d’una partida defectuosa.
Davant de totes aquestes reparacions, es plantejava una pregunta obligada: I el control de qualitat? I el prestigi del made in Germany, que et fan pagar?. Molt desil•lusionats i sentint-nos menyspreats, varem abandonar Reda. I encara em varen dir que per arreglar el nostre vehicle havien hagut de deixar altres feines. Al sortir de la fàbrica, vaig tornar a posar la cinta, i per a mi, els enganxalls eren iguals que els anteriors. També ens varen canviar el pany de l’armari de dalt, posterior, que a cada sotrac un mica fort, se’ns obria de bat a bat.
Varem tornar cap a casa i cap a la feina. Pel setembre varem veure que no funcionava l’aigua. Trucada a Westfalia Catalunya que ens dóna dia i hora per revisar-la. Arribo a la delegació i m’haig d’esperar a que vingui un senyor, qui s’emporta la furgoneta fora de la delegació. Deixa el seu cotxe i em diu que dins de tres hores torni. Al•lucinant.
A l’octubre m’acosto a Vic per a solucionar la bateria -no aguanta les càrregues- i després de diverses proves, es treu la bateria tota supurada. Aquesta bateria no podia aguantar res: remesa del proveïdor dolenta? Control de qualitat?. I amb la bomba de l’aigua, el mateix: contol de qualitat?.
Tres setmanes després, un nou desplaçament a Westfalia Catalunya, de Vic. La nova bateria de treure i posar o que jo desconec com funciona exactament la centraleta electrònica. Aquest cop, coincideix amb l’exposició del caravàning i el senyor Miguel ha vingut d’Alemanya amb el senyor misteriós que cada cop s’endu la furgoneta i me la torna, com sempre, al cap de tres hores, afirmant que ja funciona bé. Però segueix sense anar bé.
Torno a Barcelona pensant en anar a algun taller però està en garantia encara i l’he pagada molt cara. Tot plegat és molt denigrant. Truco a Vic i els faig saber que no va bé. Em diuen que els hi porti la furgoneta i li canviaran la centraleta, que n’ha vingut una unitat d’Alemanya, i que tots els problemes venen de la centraleta. També m’informen que haig de deixar la furgoneta dos dies perquè ells ho han de comprovar.
Ara resulta que tots els problemes procedeixen de la centraleta?. Agafo el tren cap a casa ja desmoralitzat totalment ¿quins embolics? Aquesta vegada ja em faig fer un paper d’entrada de la furgoneta, no sigui que quan el senyor misteriós se l’endugui tingui cap contratemps o accident. ¿No és pas Westfalia Catalunya l’agent oficial? ¿Per què hi ve un senyor cada vegada y se l’endu?. No vull pensar més, altre feina tinc però amb la garantia per fer-la valdre ja he perdut 5 dies de treball amb els romanços d’anar a Vic.
Al cap de 2 dies torno a anar a Vic des de Barcelona amb el tren i camina que caminarà fins a Westfalia Catalunya, en un polígon industrial allunyat de l’estació, ja que ells no em poden recollir. La resposta d’ells és que han pogut provar la centraleta perquè necessiten més dies, però m’han posat uns gatells als seients de darrera perquè al ser mòbils feien una fresa impressionant. La conclusió és fàcil d’imaginar: continuen fent fresa una mica esmorteïda.
Desembre del 2010. Viatjo per Portugal i el calefactor funciona malament. Opto per passar 2 nits a l’hotel en lloc de la camper. Massa problemes. Parlo amb Westfalia i m’informen que demanaran hora per a dur la furgoneta a una casa especialitzada en calefaccions. Ja començo a passar d’aquesta gent, i valoro les pèrdues de temps o el cost de solucionar-ho pel meu compte.
Dia 9 de gener 2011. El dia anterior he anat a Saragossa. Noto fresa dins la camper, Miro enlaire i ja torno a tenir doblegat l’enganxall reparat a la fàbrica Westfàlia d’Alemanya. Haig d’aturar-me i solucionar-ho amb unes alicates. Ho fotografio i truco a Vic informant-los d’aquest altre contratemps. M’expliquen que demanaran les peces a Alemanya. Me’n vaig a Vic i en veure l’actitud, decideixo d’arreglar-ho pel meu compte. Perquè enraonant amb un bon amic que ja coneix aquesta pel•lícula, em fa la següent reflexió: no se que és preferible, si mort amb GARANTIA o estar viu arreglant-ho tu.
El balanç des del mes de maig al desembre del 2010 és el següent:
1) Canviar els cargols del suport del llit inferior.
2) Canviar el tirador del llit.
3) Canviar el tirador del sostre.
4) Canviar les 2 estisores laterals del sostre.
5) Quan el sostre es va doblegar, van alinear-lo amb silicona, malgrat que s’hauria d’haver canviat el sostre.
6) Canviar l’antena de ràdio.
7) Canviar el pany del calaix superior.
8) Canviar els ancoratges de texo.
9) Canvi de la bomba d’aigua.
10) Canvi de la bateria.
11) Canvi de la centraleta digital.
12) Engrapar els seients posteriors amb freses.
13) Es torna a obrir el sostre i es dobleguen els enganxalls: ho soluciono jo pel meu compte amb un tècnic de la meva confiança atès que no em refio dels enganxalls dels proveïdor de Westfalia.
14) I hi ha pendent d’arreglar el calefactor però qui se’n refia que aquesta gent toquin res més?
Voldria saber quin control de qualitat ha passat aquesta furgoneta i comercialitzar un producte al mercat amb un cost de 40.000 euros, que són els que he pagat. He fet el mes de maig 32000 quilòmetres amb el vehicle recorrent tota Europa i tota Espanya, de nord a sud. I enlloc de tots aquests indrets que he recorregut i visitat mai m’he trobat cap Michelangelo Westfalia per poder preguntar com anava. Solament conec la de mostra que lloga una empresa de Vic. He bé he fet de conillet d’índies de la marca o bé hi ha una manca de preparació del personal per un arreglar un producte nou.
Ultima novetat: ara em trobo que dels calaixos de fusta, em cau la formica vermella, que més passara....?