RECADER BOSOMS.

Abans quan les distancies eren mes llargues, i la gent no disposava de vehicles propis. El Recader (ordinari) era el Rei.
Hi havien recaders de totes distancies. Internacionals,Nacionals, Provincials i Locals.
Tan locals com els que rebien el genero a les agencies de Barcelona del carrer Princesa, o Almogavars de Barcelona, i feien la recaderia de Barcelona Ciutat a Hospitalet, e inclòs a Sant Andreu de Palomar, Santa Coloma i Sant Adria.
Avui el recader que ens ocupa es el Sr. Josep Bosoms i Bertrana. Recader de Tona a Vic, que hereta la feina del seu Pare, el qual la feia en carro gros i un cavall gros.
 El trajecte entre Tona i Vic durava 2 hores de baixada. De pujada un xic mes.
 Quan el Josep comença el Pare li compra un carro petit i un cavall petit perquè l'ajudes i es anes desfogant, abans de ja, motoritzar-se.
  Tona i Vic units per una llarga recta i no mes de cinc kilometres. Pro la gent per els petits encàrrecs no es podia desplaçar i les llineas d'autobús, les cadències eren molt separades.

El Chevrolet el primer camió del recader.

A Tona en aquella època, per lo petit que era el poble, hi havia, als voltants de 1950, Ja quatre recaders, si no hem des conto.   Bosoms, Baranera, Costa i Pujol.
El Senyor Josep havia començat el negoci motoritzat amb un Ford 8, que  amb el temps substituïu per el Ebro B. Camió que li dura fins el dia de la seva jubilació.
Aquest camió el va comprar de segona ma a una empresa de Barcelona. Una majoriste  de patates de nom Matutano, ( Molt abans de ser coneguda per les patates fregides), al carrer de Casp .
El camió venie carrossat, amb una caixa furgó tancada, amb tres portes darrera, dos de llibre dalt i la normal baix, sistema molt usad en aquells temps, tambe en duia una de molt grossa lateral. Al Josep, la carrosseria no li acaba de fer el pes i en un principi ja la descartar,  tot aprofitant la vella del Ford 8, ja que el camió, havia quedat completament obsolet.

A Vic la recollida de la paqueteria es feia al Bar Mexica, en un d'aquells petits quartets amb paret de fusta i rematats en vidre rodonejat i   sense sostre.

Alla la clientela particular i algun comerç recollia, lo demanat a Tona i enviava lo de Vic cap a Tona. El restes eren recollides als diferents majoristes de Vic, la capital del comerç de la Plana. Les Gestories eren un dels principals clients, ja que a Vic es tramitaran moltes feines de l'administració.  Un altre fort eren els recambis de motos. La moto, el transport particular d'aquells temps. Les recollides  es feien als concessionaris, com a Can Rovira, on tenien varies marques, entre elles la Bultaco i  tanmateix dels camions Ebro.

 Tambe recollien a Can Portus, aqui eren els recambis per a les  Montesa.

De tona cap a Vic, es portaben cadires i estris de fusta. La principal industria del Poble. Tambe de vegades portaven gudais per matar, i fer llonganisses. Alguna vegada l'ajudant per anar mes calent, al mati travessant les fredes boires de la plana,es escalfave al mig dels porquets i na be, ben calent,  llàstima que al arribar a Vic, na be ben pixat.

Diverses imatges del Ebro, guardat per el Fill del Sr.Josep.

Trobada a Sant Vices de Torelló.

Trobada a LLevantPark de Parets.

i Adeu fins una altra.

El fill del Josep, sempre que pot co-labora en les trobades

de classics

TRANSPORTS TORELLO.SA.

Pegasos 260 i Europas.
a Transports Torello. SA.

Un d'els Pegaso-Europa, de Transports

Torello.SA, amb una carrosseria, auto-

soportada, fabricada per Carrosseries

Sitjes de La LLagosta. L'autosoportada

consisteix en un chassis sobrepossat al 

del camió i equipat amb dos cilindres hi-

draulics, que eleven la carrosserie .

Les potes laterals telescòpiques, es baixen

fins l'altura desitjada, alliberant el camió

de la carrosseria. Un gran avenç, quan es 

carregava a ma, en carregues lentes.

El remolc fabricat i carrossat per TRABOSA, un

autèntic calvari per maniobrar marcha enrere en un

carrer normal.

Els dos Pegaso 260 de TRANSPORTES TORELLO.SA

Aquests dos camions tractors, enganxaven una

plataforma TRABOSA, de tres eixos darrera. Pioners

en aquest sistema, lo que va fer, que TRABOSA. SA, junt

amb AUTOSUMINISTROS VICH. SA, l'exposessin al Mercat

del  Ram de Vic. Aquest tridem, no tenia res que veure

amb els actuals. Les rodes molt juntes i les maniobres

molt ferra-goses. El carrossat de la caixa també fet per

TRABOSA. SA, de Mollet del Valles, ere perfecte, l'unic

poblema si tenies que desentoldar el camió. Amb un 

toldo-tir, amb casi uns setanta kilos de pes i 28 barres

travesseres encaixades en tacs de goma a 7 arquilles,

tot una odisea per el dia que es tenia que carregar amb

Pont-Grua.

Imatge del 260, encara amb plaques verdes.

Aquesta cabina, encara no era abatible.

El motor amb 260 cavalls, encara que un 

pel just, era el adecuat per les carreteres

 de l'epoca

LA VAJOL.

Fa uns anys, fent ruta i descobrint mon, ens varem perdre entre les costerudes que uneixen La Jonquera amb Agullana, La Vajol i Massanet de Cabrenys. Voliem travessar a França per un lloc diferent. Jo sabia que es passa-be ja que els llibres s'historia parlaven de els passos per aquests indrets dels refugiats de la Guerra Civil Espanyola.
Es feia tard per tobar un lloc on dinar plovineja i una espesa boira començava a cobrir les muntanyes que ens envoltaven. Habiem deixat enrere Massanet,si no trobem cap poble, un cop passat a França, ja no tindriem dinar.
 De sobte a la nostre esquerra apareix un llogaret de quatre cases. Tapis. A la vida habia sentit aquest nom, pro tenia Restaurant.
Un cop acomodats i com sempre abans de demanar, mirar lo que mengen els del costat, tothom menjava cargols varem demanar cargols. Cargols en salsa, per sucar pa, i omplir la panxa.
Jo no havia menjat mai de cargols, al veure l'afició del reste de comensals, els tenia que proba. Varen ser deliciosos. Amb la panxa plena, varem entrar a França per Costeja, per anar a acabar el dia a les llacunes de Port Leucate, passat Perpinyà. Alla també menjarien closques.Les típiques ostres de la llacuna.

LA VAJOL.

Ere diumenge. Venim de Perpinyà d'una trobada de Modelistes i Maquetaries. Hi habiem passat tot el dissabte. Al arribar la nit, varem fer cap, a La Jonquera, per sopar i dormir en un dels grans aparcaments de camions. El Iowa 80, espanyol. Un camió frigorífic, aparcat a la vora ens va donar la nit. Pro que hi farem, la carretera es la carretera.

Al mati, després del  esmorsar en un "Escudero", sense cap ruta programada, varem decidir fer muntanya i tornar a anar, a aquell restaurant, en el qual varem menjar aquells cargols tan bons.
No sabíem  el poble, pro si, la zona. Varem enfilar la carretera de La Jonquera a Agullana, d'all al coll de LLi,visitan el monument a Companys tirant fotos i gaudint de un dia esplendit de novembre, amb un bon sol. Els caçador de senglars estaven per arreu.
 Un de aquest caçadors, li vaig preguntar, si coneixia el restaurant dels cargols. No el sabia pro hem va adreçar cap a Massanet de Cabrenys, per una carretera secundaria, pro amb molta dressera partin de la part de dalt de La Vajol

A un parell de kilòmetre, ens trobem amb un cartell, com els del anterior viatge per la zona. El Coll de Belitres.

El cartell es indica que estem front "Can Barris", masia que havia estat el cuarter general de La Republica, en retirada, i on es va celebrar el ultim consell de ministres, abans de l'arribada dels nacional.

can barris

Mina canta.

Lla hi havia parat un cotxe Land-Rover. Un senyor fumant i amb bigoti, estaba assentat dintre. Mirava lluny anament. Controlava el pas del senglar, la nit anterior, per les terres remogudes dels voltants.

mina canta.

Indicació com mina Negrin.

Pis superior.

Al mirar el cartell, la conversa va sorgir.
 ¿Us interessa quelcom de la retirada de la guerra?.A lo que li contesto.
Pues no, al veure aquest cartell morat, igual a una altres que varem veure fa quinze dies a Port-Bou, ens ha fet badar, i sapiguer quin es el seu significat.

L'home, ens expliques que el cartell es refereix a la Masia de Can Barris. Que en el interior de la casa hi ha una gran estancia,on es celebra l'ultim consell de ministres de la Republica Espanyola. On els habitants de la casa, no hi poden accedi, ja que es patrimoni nacional. Lo que els hi provoca enrenou, pro, com diuen, son coses d'estat.

També ens explica que a 200 metres d'om estem hi ha la mina nomenada del Negrin.
La mina on es varen guardar els tresors de La Republica.  Bonament l'home es ofereix a acostar-nos. I fer de guia. Anem amb el seguint, el pedregàs cami, muntanya avall.

Fotografia de APA:

Aquesta mina de nom original Canta, era de talc. Com altres mines del Empordà, estaven formades per petites i estretes vetes de material que es es trien de manera manual, per gent de la comarca, sense tenir una gran producció.

Aquesta mina va estar operativa abans i despres de la Guerra Civil. L'home vei de la zona, sap la manera de entrar al edifici i  visitem la part construïda per els Carrabiners de Negrin.

L'historia que ens explica el nostre improvisat guia, tot visitant el conjunt.  La part superior edificada, data del 1937, quan Negrin cap de Govern de la 2ªRepublica Espanyola, expropia la Mina Canta de La Vajol.

El lloc escollit en una vessant boscosa de la muntanya, es per que des de el aire els avions no el puguin descobrir.

Envia el seu fill,  enginyer i un grup de operaris molt fidels de la regió de Múrcia, per, construir sobre la mina un edifici de tres, plantes i dos muntacàrregues, que baixessin  dins la mina, on es construeix una cambra cuirassada on guardar el Tresor de La Republica.

Alla i arriben els camions procedents amb or i obres d'art de Madrid, Barcelona i Valencia i també restes de la mina de Murcia, la primera i famosa mina, vora Catagena on hi havia estat el Or de Moscu.

Tambe ens explica, que no fa gaires anys, quan a la mina encare i treballaven dues o tres persones, aquestes plegaven de treballar els divendres al mig dia i no tornaven a la mina fins el dilluns. Un d'aquest dilluns, quan els operaris varen arribar, prop la Mina, varen tobar una fosa oberta de tres metres de llarg per dos d'ample, profunda i amb un tall polit. Algun sabia que alli hi havia "algo" i al cap de 60 anys havia que recollir. Es sabia el punt exacte que es havia que cavar.

El nostre guia ens recomana un llibre, sobre L'historia d'aquest lloc amb el Títol de El Seté Camió, obra de l'escriptora Mataronina, Assumpta Montellá. 

Portada del LLibre.

M'apunto el nom per quan arribi a Barcelona, buscar una llibreria per comprar-lo. Ja que el titol amb camió, per mi ja es interessant.    El meu guia hem fa desistir. Si vas al restaurant de l'entrada de La Vajol,el trobaràs.
 Efectivament despres de despedirnos i passar un parell d'horetes de conversa, vaig anar a comprar el llibre.

El Or arriba a França.